Els orígens i l’evolució del conservatori del liceu (1837-1967). Una recerca en els seus arxius administratius i acadèmics

Resumen

Aquest estudi il·lustra, amb referència a la fundació i el desenvolupament del Conservatori Liceu, l'estatus únic dins de la societat de Barcelona de l'educació musical i la promoció durant els segles XIX i XX. La recerca presentada aquí, basada en les fonts inèdites de l'arxiu històric i documental del centre, permet conèixer l'orientació social de l'origen del Conservatori. A diferència del Real Conservatori de Madrid i d'altres centres europeus que van néixer al voltant de les cases reals i les seves corts, el Conservatori del Liceu va néixer gràcies a la iniciativa de la Societat civil i va ser finançat des d'aquesta. Es pot així mateix conèixer l'origen de les institucions que neixen del propi Conservatori com són el Cercle del Liceu i el Gran Teatre del Liceu. L'anàlisi de l'organització dels ensenyaments i les escoles que sorgeixen ens permet observar com ja en 1885 es creaven les càtedres de Composició, contrapunt i fuga d'orientació alemanya, en 1913 se separen els estudis de Música i Declamació (el que va ser l'origen de l'Institut del Teatre de Barcelona), i en 1928 s'inicien els estudis de musicologia per primera vegada a España. En 1932 el Conservatori funda la seva xarxa d'Escoles Filials, afermant el seu paper de Centre Superior de referència. I pot conèixer-se també com va ser nacionalitzat en la Segona República, període durant el qual va continuar la seva labor d'impartir Ensenyaments Superiors en Música. Aquest estudi narra, a través de múltiples documents i quadres explicatius la història del naixement de les diferents escoles instrumentals representades pels professors que han format l'equip acadèmic i artístic d'aquesta institució i els grans músics que van ser els seus alumnes: Mariano Obiols, Engelbert Humperdink, Pau Casals, Joan Lamote de Grignon, Joaquín Zamacois, Higini Anglès, Graciano Tarragó, Francesc Viñas, Frank Marshall, Victoria de los Angeles, Montserrat Caballé o Manuel Ausensi. L'ordenament sistemàtic i cronològic de les dades, i la transcripció de textos originals, treu a la llum molts aspectes inèdits de la història del Conservatori. Aquest estudi constituirà un valuós punt de partida per a noves recerques amb similars o complementàries èmfasis de recerca.