Memòria i emergència en l'independentisme català. El cas de la Plantaforma pel Dret de Decidir

Resumen

Aquesta tesi doctoral parteix de la premissa següent: el model de construcció i gestió de l’autonomia a Catalunya està passant per una fase de crisi i/o esgotament pel que fa a l’encaix amb el model autonòmic impulsat per l’Estat espanyol concretat amb la llei de la LOAPA de l’any 1982. Una crisi que en els darrers mesos ha generat una extensa profusió analítica sobre aquesta dificultat d’encaix entre Catalunya i Espanya, especialment en premsa, però també en l’àmbit acadèmic2. De fet, el procés d’elaboració d’un nou estatut que actualitzés la relació de Catalunya amb les estructures polítiques i jurídiques de l’Estat espanyol, impulsat pel govern de coalició, PSC?PSOE, ERC i ICV–EUIA, sorgit de les eleccions de novembre de 2003, i amb el suport del principal partit de l’oposició ?CiU?, ja és un indicador de la pressumpta caducitat del model autonòmic sorgit de la transició. Al llarg d’aquest darrers cinc anys hem assistit a un procés estatutari que ha comptat amb un llarg procés de redacció, aprovació, negociació, validació en referèndum i que finalment ha estat revocat parcialment per un Tribunal Constitucional deslegitimat a ulls de l’opinió pública catalana. Un procés estatutari que ha durat set anys i que, si bé no ha aconseguit un dels objectius de l’estatut ?posar noves bases de relació amb l’Estat? ha provocat canvis importants en el que s’anomena catalanisme polític. Entre alguns d’aquests canvis hi ha l’augment del coneixement i el reconeixement de la reivindicació independentista, que ha agafat una intensitat gens menyspreable. En el marc de la temporalitat que abraça aquesta tesi ?2005–2010? un partit polític independentista, ERC, ha format part de la coalició governamental, s’han produït les tres manifestacions més imortants de signe nacional fetes a Catalunya des de la transició, s’han fet 560 consultes populars que preguntaven explícitament per la independència, s’ha constatat un desplaçament en clau sobiranista d’una part de les elits polítiques catalanes i, en definitiva, mai com ara s’havia parlat, en l’esfera pública central, de la possibilitat d’independència de Catalunya. Tot plegat permet apuntar a una sobiranització del catalanisme en clau independentista, reflectida als mitjans de comunicació, l’opinió publica i els programes electorals de 2010. En aquesta tesi no aprofundirem en els motius d’aquest desencaix i/o crisi, però sí que explicarem els motius i el perquè de la visibilització del debat sobre la independència, i si aquest debat s’ha donat per motius cojunturals, o bé s’ha donat degut al moviment que l’ha impulsat. A partir d’un marc teòric provinent de la literatura de moviments socials, el paradigma de la governança i les teories sobre nacionalisme, s’ha realitzat un cas d’estudi centrat en un dels actors que ha estat més actiu en l’etapa que analitzem – 2003/2010-amb expressa voluntat d’anàlisi micro i emmarcant-lo en el debat estructura/agència. Es tracta de la Plataforma pel Dret de Decidir, un nou actor polític i social nascut al caliu de l’aprovació del nou estatut i la temuda retallada que es produiria al Congrés dels Diputats uns mesos després, i evolucionant cap a una plataforma que actuava en paràmetres de nation i state?builduing.3 Una plataforma coneguda per les dues manifestacions organitzades ?18 de febrer de 2006 i 1 de desembre de 2007? que li van donar una categoria d’actor polític rellevant, especialment pel que fa al propi espai sociopolític, l’independentisme català.